dimarts, 20 de novembre de 2012

Teodor Llorente, referent de la cultura valenciana

Teodor Llorente i Olivares (1836-1911) és un autor cabdal de la literatura valenciana i, probablement, el més important de la Renaixença i del nostre segle XIX. Considerat tradicionalment com el patriarca de la Renaixença valenciana, Llorente va ser capaç de suscitar l’admiració i l’adhesió multitudinària de la societat del seu temps, com quedà palés en la seua coronació com a poeta (1909) i en els homenatges que rebé amb motiu de la seua mort. Home polifacètic, abandonà ben prompte una trajectòria inicial orientada al dret per a dedicar-se amb passió al periodisme i a la literatura, com a traductor i com a creador, i a la recuperació i dignificació de la llengua pròpia. El gran mèrit de Llorente és la recreació d’una llengua poètica culta, fins llavors menystinguda, que és capaç d’enllaçar amb naturalitat amb la nostra tradició clàssica, amb la llengua literària d’altres regions de l’idioma i, sobretot, que és capaç de connectar amb la llengua viva dels valencians sense caure en els vulgarismes i la castellanització de què havien fet gala altres autors coetanis. La poesia llorentina, imbuïda de romanticisme primer i més tard amb un caràcter simbolista, ens resulta encara llegible i pròxima, ens commou i ens connecta amb un imaginari valencià idealitzat que ha guarnit els fonaments del valencianisme i de la cultura en valencià posterior.


Teodor Llorente als 24 anys
La valoració de la figura de Llorente ha experimentat daltabaixos al llarg del temps. Com hem dit adés, el seu prestigi en vida va ser incontestable i la seua influència i l’admiració amb què va ser tractat s’estengué fins ben després de la Guerra Civil del 36. Posteriorment, en el anys 60 del segle XX, una revisió del seu paper com a líder de la Renaixença propicià un canvi prou radical, que insistia en els aspectes negatius de la seua trajectòria fent-lo fins i tot responsable en gran mida d’un suposat fracàs d’este moviment, acusant l’autor d’haver impedit la projecció política reivindicativa per una banda i d’haver fossilitzat l’evolució de la literatura vernacla posterior ancorant-la en unes formes romàntiques desfasades. El seu conservadorisme polític i el seu caràcter religiós el feien sospitós als ulls d’una part significativa del valencianisme de l’època. Els estudis que els últims anys han dut a terme sobre Llorente i sobre la Renaixença valenciana autors com Rafael Roca, i altres investigadors com Ferran Archilés, Manuel Martí, Daniel Sala o Josep Vicent Boira, han permés fer una profunda revisió en positiu de la figura i l'obra de Llorente des del punt de vista acadèmic, així com de les llums i les ombres de la Renaixença com a període i com a moviment. Per altra banda, escriptors com Josep Piera i Enric Sòria han reivindicat la vàlua literària del poeta fent notar la seua vigència i la influència favorable que ha tingut en els autors posteriors. Els actes i publicacions que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha realitzat amb motiu del centenari del seu traspàs dins del marc del programa de l'Escriptor de l'Any 2011 han servit per a reivindicar la seua figura i donar-li la difusió i el reconeixement que mereix.

La empremta de Llorente en la societat valenciana la tenim ben present en la continuïtat de dos entitats sense les quals no podríem entendre la nostra història de l’últim segle i escaig: el diari “Las Provincias” i la Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes “Lo Rat Penat”. El primer el va fundar el 1866 a partir de l’adquisició del diari “La Opinión”, i ha sigut des de llavors una capçalera amb una clara vocació d’influència en la formació de la opinió pública valenciana a pesar d’haver tingut diversos canvis en la seua línia editorial i fins i tot períodes controvertits. Quant a “Lo Rat Penat”, la col·laboració de Llorente féu possible que Constantí Llombart poguera dur a terme la seua idea de fundar una societat que impulsara el  renaixement de la literatura i la cultura valencianes el 1878. Llorente exercí una forta influència en la conformació de Lo Rat Penat i aconseguí que es mantinguera en posicions culturalistes sense intencionalitat política, aspecte que li ha generat no poques crítiques. Això no obstant, esta estratègia d’apoliticisme declarat permeté que la nova societat es consolidara en un ambient dominant en general francament hostil a la recuperació de l’ús culte de la llengua valenciana i que, en tot cas, servira de caliu per al naixement d’un valencianisme amb una clara intencionalitat política en la generació posterior, ja en els començaments del segle XX.

Fotografia simbòlica de la coronació de
Llorente com a poeta, Museros (1909)
Llorente ens mostra amb el seu exemple que és perfectament possible i viable el compromís amb la recuperació de la llengua literària comuna amb Catalunya i les Illes Balears junt al respecte i la potenciació de la personalitat valenciana. Llorente mantingué una activíssima relació amb escriptors i personalitats dels altres territoris del domini lingüístic (Occitània inclosa) però sempre es resistí a dir-li catalana a la llengua. Usà de manera molt predominant l’expressió “llengua llemosina” per a referir-se a esta, quan no usava “valencià” o “llengua valenciana”. I quan escrivia, no tenia problemes a incorporar paraules clàssiques però també catalanes modernes que esguitaven uns texts profundament connectats amb el valencià viu que Llorente coneixia de primera mà. Feia palés, per tant, que la contribució dels valencians a la llengua literària compartida es podia fer sense renunciar ni a la pròpia identitat ni a la riquesa i dignitat del nostre parlar.

Des d'un altre punt de vista, Llorente va ser capaç de fer cristal·litzar un regionalisme historicista, pairal i neutre, que calà en amples capes de la societat valenciana i que podria haver servit de fonament a un nacionalisme més madur d’àmplia implantació social si en el segle passat s’haguera optat per una estratègia evolutiva i no disruptiva, com va ocórrer finalment.

Un segle després de la seua mort, podem afirmar que els valencianismes encara venen determinats, per evolució o per negació, per la llavor llorentina, i que si encara tenim una llengua valenciana culta i un bon grapat d’escriptors valencians de primer nivell és en gran mida gràcies a la trajectòria vital i literària de Teodor Llorente, un clàssic de la literatura valenciana que mereix ser recordat i rellegit amb estima per tots nosaltres.