És quasi un tòpic parlar d’Andrés Estellés (1924-1993) com el millor poeta valencià des d’Ausiàs March, però la magnitud, la densitat i la intensitat de l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés expliquen esta comparació. Encara que com a periodista i escriptor ha tocat uns altres gèneres, probablement si és tan conegut i reconegut és per haver sigut el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. Estellés va ser capaç d’amerar-se dels clàssics valencians i llatins, així com dels grans poetes de la literatura contemporània mundial, de manera que en la seua obra es poden trobar contexts i complicitats amb la literatura universal. L’amplitud de les seues influències, la varietat de gèneres que toca, l’extens ventall de temes i registres a què recorre per a fer la seua obra ens permeten parlar d’un autor polièdric, canviant, que permet lectures múltiples del seu treball. Estellés és un cronista del seu temps, retrata la realitat que viu, ben prop del poble i de les classes populars, que li son pròpies, parlant de la seua quotidianitat, de la seua intimitat -sexe inclòs-, de la seua família i de la mort. Però també exhorta cívicament la seua terra, canta amb optimisme reivindicant el passat dels valencians per a, a través del present, projectar un futur il·lusionant de celebració de la valencianitat.
Estes característiques han convertit Estellés en un autèntic catalitzador i generador d’activitats culturals: és, probablement, l’autor en la nostra llengua que més musicacions ha merescut, que més vegades s’ha cantat o recitat. Ha generat teatre, estudis, i fins i tot activitats lúdiques com els Sopars Estellés, celebrats al setembre allà on hi haja un grup d’estellesians, siga en terres valencianes, siga a Barcelona, Palma, Munich, etc. Una activitat com esta només té parangó amb les Burn Suppers, vetlades que es celebren en diversos països angloparlants en honor a Robert Burns, un poeta romàntic escocés del segle XVIII.
En el vint aniversari de la mort del poeta, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua volgué dedicar a Vicent Andrés Estellés les activitat pròpies de l’Escriptor de l’Any, un programa que l’Acadèmia ve realitzant des del 2004 amb la intenció primera de donar visibilitat i divulgar els grans autors (o no tan grans) de les lletres valencianes. Encara que Andrés Estellés és ja molt conegut, desperta encara controvèrsia entre alguns sectors de la societat valenciana, afortunadament cada vegada més minoritaris, no tant per la seua ideologia d’esquerres com pel marc nacional en què vivia la seua valencianitat. L’Acadèmia, a banda de les funcions per tots conegudes d’elaborar la normativa de l’idioma valencià, etc., vol també contribuir a fer que la societat valenciana supere a poc a poc les cicatrius d’una transició imperfecta, mostrant les aportacions de tots sense importar el seu origen, i ajudant a jutjar els autors per la qualitat de les seues obres i no per la seua manera de pensar. Perquè, a més, en este cas ningú te dret a posar en dubte l’amor apassionat, quasi infinit, que sentia Estellés per la seua terra, la seua València, ciutat i regne com dirien els clàssics, ciutat i país com haguera dit ell, o ciutat i comunitat com podríem dir modernament. Citant el poeta: «Tinc una idea que predomina en mi secretament, o potser no tan secretament: em sent valencià i valencià de poble».
Andrés Estellés naix en 1924 a Burjassot, un poble en aquella època rodejat d’horta i situat a pocs kilòmetres al nord de la ciutat de València. La seua infantesa transcorre entre l’obrador de son pare, forner, l’escola i els jocs pels carrers i els voltants del poble. És una època molt lligada a la terra. Vicent té 12 anys quan esclata la Guerra Civil i es veu forçat a deixar l’escola, però té la sort de tindre un veí il·lustrat, aficionat a la literatura i amb una biblioteca ressenyable, que l’estimularà a llegir poesia d’un bon ventall d’autors. Així, el jove Estellés accedix a les obres de poetes universals com Baudelaire, Neruda, Pavese, García Lorca i Walt Whitman; però també coneixerà autors en la nostra llengua, com Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Llorente, etc. D’esta manera, comença a integrar en el seu imaginari la cultura valenciana amb la cultura universal i descobrix que la seua llengua, la que havia aprés en la llar familiar i en els carrers de Burjassot, era perfectament vàlida per a expressar els pensaments més elevats i que no tenia res a envejar en eixe sentit a les altres llengües de cultura. És en esta època quan comença a escriure en valencià, si bé també alternarà amb el castellà durant uns anys. No serà fins al 1951, quan coincidix en l’acte de la presentació del Diccionari Català-Valencià-Balear a València amb Manuel Sanchis Guarner i Francesc de Borja Moll que, reconeixent el seu potencial, l’animen a dedicar-se de ple a la seua llengua materna, de manera que es decantarà de forma exclusiva pel valencià per a la seua obra creativa futura.
El contacte ben primerenc d’Estellés tant amb poetes catalans com amb escriptors valencians d’abans de la guerra, que usaven una llengua molt més natural que la s’imposarà a partir dels anys 60 del segle passat, li permetrà en el futur barrejar registres magistralment. L’autor es manté sempre fidel al seu valencià –“un valencià ben nostre, ben nostrat”, com diu en Coral romput-, el qual li permet connectar amb facilitat amb els lectors valencians –fins al punt que Fuster, en el pròleg a Recomane tenebres, dins les seues Obres completes, se’n preguntava si l’entendrien bé a Catalunya–. Això no vol dir, però, que Estellés siga popular entre els valencians simplement perquè use una llengua pròxima a la col·loquial. Al contrari, l’autor combina perfectament el seu valencià vernacle amb fórmules clarament cultes i de registres elevats, sense privar-se d’usar paraules i expressions d’altres regions de l’àmbit lingüístic quan ho considera necessari per a enriquir el seu llenguatge poètic.
Perquè també cal destacar que per davall de l’aparent facilitat de la poesia estellesiana hi ha una dura i minuciosa tasca artesanal que demostra l’ofici de poeta de l’autor. Ell mateix ho diu en el Coral romput, 1:
[…]
i jaure, i no dormir, pensant només, pensant
que he d’escriure un poema en octaves reals
i no com els poetes del dia, que no solen
rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull
creure que és necessari escriure tots els versos
ben aconsonantats i obeint certes lleis
i en un valencià ben nostre, ben nostrat,
[…]
En acabar la guerra, Estellés treballa en diversos oficis, ajudant son pare de forner, com a orfebre, com a mecanògraf, etc. En el 42 se’n va a Madrid gràcies a una beca a estudiar periodisme, i allí publica els seus primers articles. Marxa a Navarra a fer el servici militar i en el 48, de retorn a València comença a treballar en el diari Las Provincias. Deu anys més tard va arribar a ser-ne redactor en cap, lloc que va ocupar fins al 1978. La seua professió de periodiste li permet viatjar i participar en l’actualitat cultural dels anys 60, si bé per a ell suposava més que res la seguretat d’un sou i l’estabilitat més que una verdadera vocació, que se centrava en escriure literatura.
En 1953 publica el seu primer poemari en valencià i dos anys mes tard es casa amb Isabel Llorente, la dona que l’anava a acompanyar tota la vida i que apareix amb freqüència en els seus versos més passionals. Tres anys més tard li arriba la tragèdia: mor la primera filla als quatre mesos d’edat. El colp és brutal per al jove matrimoni, i Estellés plasmarà el seu dolor en les obres La nit i Donzell amarg, esta última premiada amb el Cantonigrós i publicada dos anys més tard. Afortunadament tingué altres dos fills, Carmina i Vicent, que vingueren a pal·liar la pèrdua.
Li costà quasi una dècada tornar a publicar, i en el 65 trau a la llum L’amant de tota la vida. L’any següent guanyarà el premi Ausiàs March de poesia amb L’inventari clement però el poemari no s’editarà fins al 1971. Esta obra ha sigut objecte d’una anècdota curiosa: hi havien passat cinc anys des que Estellés guanyara el premi quan li varen reclamar l’original per a publicar-lo i, pareix ser, que el manuscrit que envià a l’editorial no era el que havia presentat inicialment al premi. Pot ser se li havia traspaperat, ja que Estellés reescrivia contínuament la seua obra, o pot ser hi havia poemes que ja no li convencien i es va decidir a canviar-los. En qualsevol cas, recentment es descobrí en l’Arxiu Municipal de Gandia l’original que valoraren els jurats i des de 2012 podem gojar d’una nova versió de L’inventari clement, apel·lat en este cas de Gandia, per a diferenciar-lo de l’edició del 71.
L’any 71 va ser, certament, revolucionari en el panorama literari valencià. Estellés rep el Premi València amb La clau que obri tots els panys, que es publica eixe mateix any junt al ja citat Inventari clement. En un context en que s’albirava una major obertura del règim es va decidir per fi a publicar materials que havien estat guardats en els calaixos del seu despatx durant anys. Si fins a este moment les seues publicacions havien sigut molt espaiades en el temps, ara assistirem a un autèntic esclat de l’obra poètica estellesiana. D’eixe mateix any és el Llibre de meravelles, probablement l’obra més coneguda de l’autor sobre tot perquè conté un dels seus poemes més populars, “Els amants” (fragment):
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.[…]
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
Un altre poema molt conegut, que també forma part d’esta obra, és “Assumiràs la veu d’un poble” (fragment):
Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten:
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s’és poble.
Les múltiples reedicions d’esta obra mostren com de ben bastits i barrejats estan els seus ingredients: una visió popular o des del poble que passa sense aparent solució de continuïtat a unes inesperades i abundants referències literàries i d’alta cultura, el recurs a un llenguatge corrent i quotidià però molt cuidat que seguix al peu de la lletra el vell adagi dels mestres de la llengua: “parlar i escriure bé, sense que es note”. I tot açò junt als temes universals de la tradició poètica i una fina ironia que li donen frescor al text.
El cas és que, a partir d’este moment, se succeiran publicacions, premis i honors. En el 72 eixirà el primer dels 10 volums que conformaran la seua Obra completa, que comença amb Recomane tenebres, mereixedora del premi Crítica Serra d’Or. Li seguiran Les pedres de l’àmfora (1974), Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), Cant temporal (1980), Les homilies d’Organyà (1981), que inclou Coral romput, interpretat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d’Isabel (1990). Hem de destacar que gran part d’esta producció no seguix un orde cronològic de creació, i que a sovint presenta discontinuïtats que s’expliquen perquè, en ocasions, passen anys entre la redacció i la publicació definitiva.
Els paral·lelismes i les intertextualitats recorren la poesia d’Estellés, i la influència d’altres poetes es nota a sovint en la seua obra, a vegades de forma molt evident, com en les Horacianes o en les cites explícites a March, altres de manera més subtil. Una de les influències més positives i productives que rebé l’autor va ser la de Pablo Neruda, que en 1950 publicà el seu Canto general, una obra tremendament ambiciosa que pretén ser una crònica enciclopèdica poètica de tota Hispanoamèrica. Estellés s’inspira en esta obra per a escriure el seu gegantí Mural del País Valencià, una crònica poètica dels moments cabdals del poble valencià, de les seues terres, de les seues ciutats i poblacions, de les segues gents, de la nostra història. Com Neruda, vol fer «el cant general del seu País», «la universal cantata del país». I s’aplica des d’un dispers començament de coves fins a l’ample regne que començà a ser per voluntat de Jaume I pel seu ocult i vinculant amor, i que «arribà a ser país al llarg dels segles vers un futur polític molt millor». Integren el Mural un total de 1.018 poemes, distribuïts en 27 llibres i agrupats en tres volums. Estellés assenyala que el va iniciar als cinquanta anys de la seua vida, és a dir, en 1974, i que l’acabà en el 700 aniversari de la mort del rei Jaume (1976). Això no obstant, sabem que alguns poemes foren escrits abans (per exemple, el ja citat «Assumiràs la veu del poble, de 1971) i altres després, com ara el poema al 9 d’octubre de 1978 i el Llibre de Benimodo (1982). Al remat, el poeta volia reblar el caràcter simbòlic de la seua obra triant dos fites simbòliques, una personal i l’altra nacional.
A banda de la poesia, Estellés té algunes novel·les (El coixinet, 1988), guions de cinema inèdits, obres teatrals com els poemes escènics de l’Oratori del nostre temps (1978) i unes memòries de les quals s’han publicat tres volums: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988). Pel conjunt de la seua obra, a banda dels premis particulars, ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes (1984), Distinció de la Generalitat al Mèrit Cultural (1989), Doctor honoris causa per la Universitat de València (1993) i la Medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum (1994).
Cal destacar que les primeres obres que publicà Estelles estigueren a càrrec de l’Editorial Torre. En els anys 50, esta editorial era l’única que publicava en valencià i al seu voltant es va crear una tertúlia literària encapçalada per Xavier Casp i Miquel Adlert en la qual prompte destacaren altres escriptors com Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster, Santiago Bru i Vidal i Maria Beneyto. Arribaria tindre una gran amistat amb Joan Fuster, que el prologà en no poques ocasions i amb qui compartí i patí l’ambient de confrontació política de la transició valenciana.
Com a conclusió, voldria dir que Vicent Andrés Estellés és un gran poeta valencià, la qualitat i la popularitat del qual creix amb el temps conforme anem coneixent-lo millor i acostant-nos a ell sense prejuís. L’autor ens mostra que és perfectament possible escriure en un valencià ben nostrat, molt pròxim al popular sense renunciar a un llenguatge cult i elaborat, cosa que li permet connectar molt bé no sols amb el lletraferits sinó també i especialment amb el públic general. Seguix, en summa, un camí massa poc transitat en la nostra literatura contemporània que li ha permés ser un autèntic best-seller en comparació amb altres autors valencians.
Entrada elaborada a partir de la conferència de
l’11 d’abril de 2013 en l’Ajuntament de Dénia
