És quasi un tòpic parlar d’Andrés Estellés (1924-1993) com el millor poeta valencià des d’Ausiàs March, però la magnitud, la densitat i la intensitat de l’obra poètica de Vicent Andrés Estellés expliquen esta comparació. Encara que com a periodista i escriptor ha tocat uns altres gèneres, probablement si és tan conegut i reconegut és per haver sigut el principal renovador de la poesia valenciana contemporània. Estellés va ser capaç d’amerar-se dels clàssics valencians i llatins, així com dels grans poetes de la literatura contemporània mundial, de manera que en la seua obra es poden trobar contexts i complicitats amb la literatura universal. L’amplitud de les seues influències, la varietat de gèneres que toca, l’extens ventall de temes i registres a què recorre per a fer la seua obra ens permeten parlar d’un autor polièdric, canviant, que permet lectures múltiples del seu treball. Estellés és un cronista del seu temps, retrata la realitat que viu, ben prop del poble i de les classes populars, que li son pròpies, parlant de la seua quotidianitat, de la seua intimitat -sexe inclòs-, de la seua família i de la mort. Però també exhorta cívicament la seua terra, canta amb optimisme reivindicant el passat dels valencians per a, a través del present, projectar un futur il·lusionant de celebració de la valencianitat.
Continue reading Vicent Andrés Estellés, cronista de records i d’esperances
